El curt documental vol fer una pinzellada sobre el moment en què es va construir la ràdio, la tècnica emprada i la potència de l’emissora; recordar a grans trets a tècnics, locutores i locutors; també algun dels programes i de la publicitat que van fer que Andorra es conegués i, que Ràdio Andorra, se sentís per tot Europa... però sobretot vol deixar sentir la veu de les persones del país que en van ser part, de la memòria viva.
Ramona Naudi Vidal neix a casa Batista de l’Aldosa de Canillo, el 1930. A casa eren molts germans, però no havien viscut junts. Tots van anar marxant a treballar a jornal a altres propietats veïnes o cap a França. La Ramona recorda la duresa del treball al camp, dallar les costes i baixar l’herba a coll... I també recorda el temps de festa, els balls de festa major que organitzava la quadrilla i les bromes dels arlequins pel Carnaval. La Ramona va treballar com a minyona per a la família d’un enginyer de FHASA, com a cuinera per a una casa que feia de fonda, i durant tres hiverns va marxar a Tolosa, fins que es va casar amb el Peret de cal Martí.
Jordi Fité treballa juntament amb el seu pare, el Joan, a l’explotació agrícola i ramadera de la família, casa Jumpere. Casa Jumpere d’Anyós és una explotació agropecuària amb molts anys d’història. El Joan va decidir continuar amb l’explotació ramadera quan, als anys 60 i 70, molts amics i veïns van preferir treballar en altres sectors productius més avantatjosos. El Jordi segueix les seves passes, però el recorregut és diferent. Va estudiar en una escola agrària al sud de França. Pare i fill van decidir abandonar els coberts vells situats al costat de la casa al poble d’Anyós, que van destinar a emmagatzematge, i van traslladar el bestiar a les dues explotacions secundàries que tenen una mica més allunyades del nucli habitat. L’any 2005 van ampliar la borda de la Solaneta i van construir una quadra nova a la borda Paulelles amb uns criteris adaptats a les característiques de l’entorn i sobretot pensada per millorar el maneig dels animals. El nou cobert té 800 m2. Està concebut per guardar les vaques en un règim de semiestabulació i tota la maquinària agrícola. Modernitzar l’explotació familiar és una manera de conservar-la i poder viure de l’activitat.
Les condicions de treball dels pastors han canviat força durant els últims anys. I també han canviat les exigències administratives i sanitàries que regeixen l’activitat ramadera, els desplaçaments i l’estat sanitari dels animals.El sanejament dels ramats més grans i transhumants es fa mentre pasturen en l’alta muntanya, mentre que els controls dels ramats més petits té lloc a les explotacions ramaderes.
Guillem Cava i Òscar Coma són dos joves d’Ordino que han decidit dedicar-se a la ramaderia i fer-se càrrec de les explotacions familiars en un context rural molt diferent del que van viure els seus pares i padrins. Les explotacions totalment mecanitzades requereixen escassa mà d’obra. El Guillem i l’Òscar compten amb el treball d’una persona assalariada, un mosso, i amb l’ajut familiar per afrontar alguns moments durant els quals s’intensifiquen les activitats. Ells reivindiquen la forma de vida pagesa, els agrada, i defensen la necessitat dels ajuts a l’agricultura i la ramaderia per conservar el medi i el paisatge.
Quan van morir els seus oncles, el Ferran Font Pol va heretar el mas de Tonivila, una explotació agrícola i ramadera que explotaven en règim de masoveria. El Ferran és empresari, però des de molt petit ha estat vinculat al mas. El 2006, el Ferran va contractar el Pere Torra, que des de molt jove ha treballat al sector primari, primer a l’Alt Urgell, i després a Andorra. El Pere és qui treballa a l’explotació agrícola i ramadera, però tant ell com el Ferran tenen clar que han de treballar plegats per millorar l’explotació i fer-la més rendible, cadascú des de la seva posició de propietari o de ramader. Pensen que la modernització de les explotacions és la millor manera de garantir la seva continuïtat. La figura tradicional del masover està desapareixent i els propietaris cerquen altres fórmules d’explotació. La modernització de les infraestructures i del funcionament ha possibilitat que l’explotació hagi passat de catorze vaques a cinquanta. La cort nova, molt més gran i funcional, permet un altre maneig dels animals amb un règim de semiestabulació.
El cortal de Llumeneres és una explotació agrícola i ramadera que abans pertanyia al mas de Llumeneres. Lurdes Cardet relata com van ser aquells primers anys al cortal, on amb el seu home van treballar molt per aixecar la casa i convertir-la en el que és avui.Meritxell Baró és la petita dels dos fills de la Lurdes. De jove no s’havia plantejat mai dedicar-se a la ramaderia. Ara l'explotació ramadera amb una trentena de vaques és la dedicació principal de la Meritxell. Per a la Lurdes i la seva família, l’explotació és part d’una tradició i el cortal s’ha convertit en un espai de producció i de família, on tots, petits i grans, desenvolupen alguna tasca.
Josep Casal va néixer l’any 1948 al mas del Cortal a Canillo. Quan no anava a estudi, ajudava els pares amb les feines de l’explotació agrícola i el càmping que van obrir al poble cap al 1961. Eren anys de canvis i de diversificació de les economies domèstiques, que fins aleshores s’havien fonamentat en el treball agrícola i ramader. Explica que amb 17 anys va començar a treballar a l’estació de Soldeu-el Tarter els hiverns, primer com a pister i després com a monitor. Recorda també com en diverses ocasions havia anat a veremar al sud de França amb altres joves de Canillo. Quan va complir vint-i-cinc anys, va agafar el relleu del seu pare al capdavant de l’explotació. Quan ell era petit a les propietats ramaderes es criaven matxos i mules que es compraven a Rodès (Rosselló francès) i es venien als mercats d’Organyà i de Salàs. Durant els anys d’infància era l’activitat que havia reportat beneficis importants a la casa. Després, als anys 60, el negoci dels animals de transport i de càrrega va decaure i va deixar de ser lucratiu. Mentre algunes explotacions abandonaven l’activitat ramadera, d’altres, com la seva, posaven vaques a les corts i es dedicaven principalment a la cria de vedells.
Abans dels anys 60 a Canillo s’havien arribat a celebrar dues fires, els dies 16 i 18 d’octubre. Després de diverses dècades d’oblit, el Comú de la parròquia en va recuperar una amb un caire més festiu i va decidir traslladar l’esdeveniment al primer diumenge després del 16 d’octubre per afavorir l’afluència de públic. La Fira de bestiar s’ha convertit en una festa on els ramaders porten alguns dels millors exemplars que s’exhibeixen en un recinte amb la finalitat d’apropar l’activitat ramadera al poble. Els ramaders Pere Casal de casa Regí de Prats i Miquel Naudí de casa Peretol de Soldeu expliquen com les fires van desaparèixer quan ells eren joves i com ha canviat l’ofici.